El municipi de Viladamat és un petit poble situat a la plana al·luvial de la dreta del Fluvià, pròxim a la costa. El territori és accidentat a ponent pels turons d’escassa elevació que formen la Serra de Ventalló.Aquesta petita serralada separa les valls del Fluvià i del Ter. El punt més alt d’aquesta serra és el Puig Segalar (179 m sobre el nivell del mar) des d’on es pot veure una magnífica vista de la plana de l’Emporda i sobretot del Golf de Roses.

Viladamat pertany a l’Alt Empordà, tot i que limita territorialment ja amb el Baix. Confronta al Nord i al Nord Oest amb Ventalló, al Sud Oest amb Garrigoles (concretament amb el veinat de les Olives), al sud amb la Tallada d’Empordà i també Albons, els tres darrers ja baixempordanesos, i a l’E amb el de l’Escala. El terme comprèn, a part el poble de Viladamat, cap de municipi, el poble de Palauborrell i l’antic lloc de Sant Feliu de la Garriga.

El nom del municipi és compost de vila d’Amat (d’Amatus, nom propi personal llatí). La parròquia antiga de Viladamat era Sant Feliu de la Garriga (situat enmig de la serra de Ventalló), que ja amenaçava ruïna el 1753 i a la qual, el 1823, fou retirat el culte (actualment s’hi ha estat fent rehabilitacions i s’espera que en propers anys s’hi puguin realitzar visites) quan ja existia la nova parròquia de Sant Quirze de Viladamat, que anteriorment havia estat simple capella i, des de l’any 1617, sufragània de la de Sant Feliu de la Garriga.

Viladamat també és un punt on conflueixen diverses vies de comunicació importants a la comarca com pere exemple la carretera C-31 de la Bisbal a Figueres i la local que ve de Palafrugell per l’Escala i la de Castelló d’Empúries per l’Armentera i Sant Pere Pescador. Viladamat per tan està perfectament comunicat per carretera amb la capital comarcal Figueres (15 minuts amb cotxe) i amb la ciutat de referència de la zona, que és Girona, amb la qual hi ha una distància de 35 minuts amb cotxe.

La població de Viladamat no ha variat gaire al llarga dels segles. Així Viladamat s’ha mantingut durant pràcticament els dos darrers segles entre els 350 i els 500 habitants. Així, el 1860 tenia 463 h. El 1970 n’hi havia 447, 426 el 1975 i 414 el 1979. Al llarg de la dècada del 1980 i fins al principi de la següent va tenir la davalla més acusada (381 h el 1991), però el padró del 2005 mostrava una lleugera recuperació demogràfica (422 h). Actualment i amb dades del padró del 2011 la població de Viladamat ha arribat als 458 habitants.

Tradicionalment a Viladamat s’ha viscut de l’agricultura i la ramaderia. Les terres del pla, que formen la major part del terme, són ocupades per fèrtils camps ben conreats. Al secà hom conreava (i encara ho fa) cereals, llegums, farratge i algunes extensions de vinya i olivera, i al regadiu, a més, hortalisses. Als terrenys aspres de la serra hi ha espais de bosc de pins i alzines, amb oliva i vinyes als replans i a la part baixa dels pendents. El bosc ha estat en bona part destruït pels incendis, l´’últim data de l’agost del 2006 i es van cremar unes 1000 hectarees de massa forestal. La ramaderia (bestiar porcí, oví i, en menor proporció, boví) complementaven l’economia. A partir dels anys 60 i 70, amb l’arribada del turisme i la proximitat amb zones de costa, l’economia de Viladamat ha anat evolucionant paulatinament. Actualment encara es conreen els camps però la ramaderia ha anat perdent presència. A dia d’avui doncs es pot dir que la majoria de la població de Viladamat treballa en feines del sector serveis, amb una forta relació amb el turisme.

La situació a la plana propera a Empúries, les restes romanes existents al municpi (Vila romana dels Tolegassos, sitja romana, forn romà) i el tipus d’estructura urbanística, amb carrers rectilinis que formen angles rectes, han fet suposar que Viladamat pot tenir un orígen romà. Més concretament aquest orígen podria ser un campament romà, si més no la planta del poble amb carrers rectilinis que formen angles rectes indueixen a aquesta deducció. Fins i tot s’ha identificat aquest lloc amb l’emplaçament de l’exercit de Cató, establert pels voltants d’Empuries el 195 aC. Malgrat l’evident i comprovat origen romà de Viladamat val a dir que l’extrem de la situació del campament de Cató a Viladamat no ha sigut provat fins ara.

Aquesta disposició urbana disposició urbana pot ésser motivada també pel fet que la població és en una cruïlla de camins antics, el d’Empúries a Besalú, el de Verges a Figueres i el que per Albons va a Torroella de Montgrí.

L’església de Sant Quirze de Viladamat és de planta rectangular, acabada en semicercle a l’exterior, i a l’interior, en forma poligonal. Hi ha capelles laterals. La volta és de llunetes i la capçalera és coberta amb volta de creueria. El ràfec de teulada està decorat. La llinda de la porta té la data de 1760.

A llevant de l’església hi ha les restes del palau gòtic de la Pabordia. Adossat a la part central de l’absis hi ha un mur amb portal de mig punt adovellat. Dels masos del poble es destaquen especialment el Mas Falgós, també conegut per Can Masarac, a ponent del Carrer Ample, amb finestres gòtiques i renaixentistes i portal adovellat. A l’interior hi ha una porta decorada amb relleus de guix. S’hi representa l’adoració dels pastors. El Mas Trobat té façana de carreus escairats i una porta de gran dovellatge. El Mas Escot és datat, segons la clau del seu portal adovellat, el 1537. Té una finestra renaixentista quarterada. Can Poc té també portal adovellat i aparell de carreuada.

Palauborrell

El veinat de Palauborrell, al sector occidental del terme i a 2,5 km del seu cap, és format per cinc masies i l’església, situats al vessant oriental de la serra de Ventalló, en una petita vall entre el Puig Viader i el Puig Rodó. El 2005 hi havia 5 habitants empadronats. El monestir de Sant Miquel de Fluvià tenia possessions al lloc de Palatio Borrello des del segle XII. El Mas del Batlle, dels segles XV i XVI, a tocar de l’església, fou la residència del batlle de sac encarregat dels béns del cenobi. D’altra banda, el paborde de la Pia Almoina de Girona era senyor alodial de Palauborrell, domini documentat el 1598. El topònim indica la pretèrita existència d’un casal important, potser fortificat, i lligat a l’antropònim Borrell, nom personal molt freqüent a l’alta edat mitjana, fet que revela l’antigor del poblament.

L’església de Santa Eulàlia de Palauborrell, anteriorment agregada a Sant Feliu de la Garriga, depèn de Sant Quirze de Viladamat. D’una nau capçada per un absis rectangular, conserva encara, malgrat les reformes posteriors, una gran part de la primitiva estructura preromànica. El Mas del Batlle i algunes de les seves dependències s’adossen a l’antiga església a tramuntana i a llevant. El Mas Briolf, del segle XVI, amb teulada de doble vessant i portal adovellat, té teules i bipedals romans aprofitats com a reble en el seu aparell. El Mas Verdalet, del segle XVII, s’aixeca possiblement sobre restes més antigues, a les quals deuen pertànyer els arcs de mig punt de la planta baixa. Uns 200 m a migdia de l’església hi ha un pou de glaç, d’origen medieval, però reconstruït totalment al segle XVII. Al Sud Oest del terme, en terres del Mas de les Planes, o Mas Notari, s’alçava (fins que la van robar) la Pedra Dreta, monòlit que feia de fita termenera entre els municipis de Viladamat, Ventalló i Garrigoles i en feia també entre els termes antics de Palauborrell i Sant Feliu de la Garriga. Aquesta circumstància i la forma de la pedra, molt diferent de la dels menhirs prehistòrics, fan suposar que sigui simplement una fita divisòria d’època medieval.

A mig camí entre Viladamat i Sant Feliu de la Garriga hi ha les ruïnes de la Casa del Delme, que hom suposa que pertanyia als senyors de Sant Feliu.

Sant Feliu de la Garriga

El lloc de Sant Feliu de la Garriga, 2,5 km al Sud Oest de Viladamat, és en un replà del vessant del Puig Segalar, des d’on es domina el curs baix del Ter i del Fluvià i tota la costa del golf de Roses. Hi passava un dels camins ramaders que portaven de la plana empordanesa a la muntanya, el d’Empúries a Besalú per Garrigoles, Vilopriu i Orriols. L’església i el castell formen un conjunt monumental d’un gran interès. L’església parroquial de Sant Feliu de la Garriga, documentada el 1060, tenia agregades l’església de Santa Eulàlia de Palauborrell i la capella de Sant Quirze de Viladamat. El 1753 amenaçava ruïna i els objectes més valuosos foren traslladats a Viladamat, per la qual cosa hom suposa que en procedeix la talla policromada gòtica coneguda com la Mare de Déu de Viladamat, del segle XIV, al Museu d’Art de Girona, on també es conserva una talla de sant Miquel, de la mateixa procedència. L’edifici ha mantingut la seva estructura romànica del segle XI, d’una nau, molt ampla, capçada per un absis semicircular decorat amb dobles arcuacions llombardes amb lesenes.

El castell de Sant Feliu de la Garriga és a la banda nord de l’església. És un gran edifici del segle XVII, de planta rectangular amb pati central, amb la part superior emmerletada i garites angulars cilíndriques. La façana principal, a llevant, té un portal d’arc rebaixat i finestres rectangulars. Al pati central es conserven alguns vestigis que podrien correspondre a l’obra medieval. Pertanyia als Sant Feliu, que eren senyors del lloc, documentats des del segle XIII.

Demografia i Pressupostos municipals

Mercat de treball

Activitat econòmica

Qualitat de vida i Cadastre

Estadística completa